Escola d’estiu de Rosa Sensat: Reflexions imprescindibles.
Fotografies: Júlia Moner i Adriana Hurtado
Font: Escola d’Estiu de Rosa Sensat
El proper dijous 10 de juliol tindré el regal i l’oportunitat de participar en la cloenda de l’escola d’estiu de Rosa Sensat, amb un nivell elevadíssim enguany. La temàtica i la diversitat de professionals ha situat un enriquidor debat dia a dia. El debat s’ho val: la societat contemporània viu un moment d’inflexió profunda. Les veus que reclamen un retorn a valors, metodologies i estructures del passat conviuen —i sovint entren en conflicte— amb discursos que aposten per innovar, avançar i repensar l’educació des d’una mirada més integral. Aquest contrast s’ha fet especialment present en els quatre diàlegs que han marcat l’Escola d’Estiu d’enguany, organitzada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. A continuació, recollim i articulem les reflexions de vuit referents del món educatiu per oferir una visió global sobre alguns dels grans reptes de l’educació actual: progrés versus tradició, pobresa educativa, ciutadania crítica i el sentit profund de l’acte educatiu. Tot a partir de la informació que m’ha fet arribar l’associació.
Progrés o retrocés? El pols entre innovació i tradició
El diàleg entre Ramon Grau i José Sánchez Tortosa va posar damunt la taula un dels debats més candents de l’educació contemporània: innovació és sempre sinònim de progrés? O, com advertia Sánchez, sovint confonem novetat amb millora?
Mentre Sánchez alertava dels perills de substituir la profunditat pels gadgets tecnològics —assenyalant, per exemple, l’ús indiscriminat de pantalles a primària—, Grau defensava el model competencial com a eina d’inclusió i d’aprenentatge significatiu. “Les competències no menyspreen els continguts; això és fals”, afirmava, amb contundència.
Les discrepàncies es van fer encara més evidents en parlar de la universalitat de l’escola. Per Sánchez, obrir les portes a tot l’alumnat comporta una pèrdua inevitable de nivell acadèmic. Per Grau, centrar-se només en els continguts cronifica el fracàs escolar, especialment entre els infants més vulnerables. En aquest sentit, va apuntar: “El fracàs no depèn de l’infant, sinó del seu context”.
El debat va posar de manifest la polarització creixent dins del sistema educatiu. Una tensió que, més enllà de les paraules, reflecteix visions molt diferents sobre el que hauria de ser l’escola del segle XXI.
Pobresa educativa: més enllà dels resultats
Què entenem per educació de qualitat? Aquesta va ser la pregunta clau que va guiar el diàleg entre Gino Ferri i Maribel Garcia Gràcia. Tots dos van reivindicar una mirada àmplia, holística i allunyada dels índexs i les proves estandarditzades.
Segons Garcia Gràcia, la qualitat educativa passa per oferir oportunitats reals a tot l’alumnat. No només dins l’aula, sinó també en el seu entorn vital. Ferri, per la seva banda, va provocar l’audiència amb preguntes fonamentals: “Què vol dir educar realment? Què pretenem quan eduquem?”
Un moment especialment inspirador va ser la reivindicació dels quatre pilars de l’educació de Jacques Delors:
- Aprendre a conèixer
- Aprendre a fer
- Aprendre a viure junts
- Aprendre a ser
Aquest darrer pilar, sovint invisibilitzat, va ser assenyalat com un dels més descuidats en les pràctiques educatives actuals. Sense acompanyament emocional, reconeixement i espais per a la construcció de la identitat, no hi pot haver benestar, i sense benestar no hi ha educació de qualitat.
Un diàleg que va sacsejar consciències i va interpel·lar, des de la humilitat i la saviesa, el cor mateix del fet educatiu.
Infància i ciutadania: educar per als drets humans
El tercer diàleg, entre Pere Soler i Masó i Jaume Funes, va girar al voltant d’una qüestió tan complexa com ineludible: com eduquem per a la ciutadania?
Els infants no són “ciutadans del futur”, va afirmar Soler, sinó ciutadans de ple dret, tot i que molts d’aquests drets encara els són negats o invisibilitzats. Per això, la funció de l’escola no pot limitar-se a ensenyar continguts; ha de formar ciutadans crítics, capaços d’entendre i transformar el món on viuen.
Funes va posar el dit a la nafra: “És impossible una llei d’educació consensuada. Només podem posar-nos d’acord en què tenim quatre grans desacords: a qui s’adreça l’escola, si l’educació ha de generar igualtat d’oportunitats, la tensió entre ensenyar i educar, i quin relat del món oferim amb el currículum”.
A més, tots dos ponents van denunciar les inèrcies polítiques que redueixen l’educació a ensenyament, com si transmetre coneixements fos suficient en un món ple de desinformació, desigualtats i reptes globals. Educar, recordaven, és també una eina de justícia social.
El dret a preguntar-se: educar amb sentit i coratge
Finalment, el diàleg entre Xus Martín i Yayo Herrero va aportar una mirada ecologista, feminista i radicalment humana al fet educatiu. Les escoles —van dir— no poden ignorar el context de crisi ecosocial en què vivim. Educar avui exigeix preparar els infants per viure en un món canviant, vulnerable i ple d’incerteses.
Per Herrero, això implica canviar les prioritats educatives: menys enfocament en la competitivitat i el rendiment, i més en la cura, la cooperació i el sentit. “Educar és fer-se preguntes. I hem d’ajudar els infants a fer-se preguntes potents, difícils, a vegades incòmodes”.
Martín va afegir que una escola que només reprodueix el sistema no pot ser transformadora. Cal, segons ell, un canvi de mirada profunda: des de l’economia del coneixement cap a una cultura de les relacions, la sostenibilitat i el respecte a la vida.
En resum: una educació més humana és possible… i necessària
Els quatre diàlegs viscuts a l’Escola d’Estiu han deixat clar que l’educació no pot ser neutral. Educar és sempre prendre partit: per una societat més justa, per la igualtat d’oportunitats, pel benestar de tots els infants. No hi ha una única resposta, però sí moltes preguntes necessàries.
Per això, com afirmava Gino Ferri, “les respostes fàcils no serveixen”. Cal coratge per seguir preguntant-nos quin món volem, i quina educació necessitem per fer-lo possible.